Francesç Lacasa.

Mai he estat bon nedador, m’agradava nedar, però vaig aprendre molt tard i després ho feia amb una certa freqüència per prescripció mèdica, però tard o d’hora m’acabava avorrint “de la línia del sòl de la piscina” i em mantenia mesos lluny de les piscines. La meva feina és una mica estressant, treballo donant serveis legals en situacions empresarials complicades, moltes hores de treball i molta gent enfadada amb tot. M’agrada el que faig, però reconec que haig de desconnectar sovint per a no contaminar-me.

Havia somiat, dic bé, somiat, a nedar en la mar. Però no xipollejant a l’estiu fins a la boia sinó nedar de veritat, lliscar-me en les ones, nedar quilòmetres, en llibertat, en contacte absolut amb la naturalesa. Era per mi gairebé un somni. El respecte d’una mar amb molta ona, la por al perill, la solitud de la immensitat, el temor a un defalliment, una enrampada, les meduses i no sé quantes coses més, m’impedia llançar-me, era com un somni que s’anava apagant a mesura que passaven els anys, i ja en tinc uns quants.

Però va haver-hi un dia on tot això va canviar, vaig veure a un grup de …, no sé com definir-los… bojos?, nedant a la platja de Barcelona en ple hivern amb un fred que pelava i… si, es divertien, i se’ls veia gaudir, i ho estaven passant en gran. M’acosto a ells, pregunto i em vaig adonar que sí, que podia i havia d’intentar-ho. No gaire més tard ja estava nedant en la mar amb ells, totes les meves pors es van evaporar de cop. Ja el primer dia, i malgrat les meves limitacions, me’l vaig passar en gran. A partir d’aquest moment vaig saber el que era gaudir de veritat nedant i tot gràcies a la mar i als meus companys. D’això fa ja sis anys i……. quins anys.