Per mi ha estat la travessia més important i amb més sentit de la meva vida. Primer pel fet de preparar un repte d’aquesta mida i segon per la finalitat. Per desgràcia tots tenim familiars, companyes o amigues que han patit càncer de mama. Crec que no hauria estat possible sense la implicació i suport dels amics, gent i família que m’envolta que s’han sumat al fet que pogués superar aquesta prova.

Haig de dir que el recorregut és idíl·lic (Illes Medes, Begur, el Far de Sant Sebastià i les illes Formigues entre altres), l’organització exquisida. Em puc centrar a nedar i gaudir, ja que comptàvem amb Albert (el nostre pinxo) que ens preparava la beguda, menjar, etc. El patró de l’embarcació, Víctor, que ens protegia de les embarcacions i ens indicava els punts que ens quedaven per a finalitzar. La cirereta d’anar acompanyat per Fer Espina, Òscar Rodríguez i Pau Roure va fer més fàcil fluir en la mar.

Quant a la travessia, abans de saltar a l’aigua et passen imatges del camí que has recorregut fins aquí. Però quan veus les illes Medes, el temps i la mar com un plat veus que és el dia per a afrontar-lo i et venen les ganes de nedar, nedar i nedar. En la primera part aflora l’adrenalina de la motivació i has de controlar-te. Comences gaudint amb les illes Medes, segueixes direcció a Cap de Begur. Arribats aquí, punt mitjà de la travessia, vam haver de baixar el ritme i començar a menjar en cada avituallament perquè les nostres reserves estaven baixant i quedava molta travessia. Una vegada recuperats va venir la segona part, superant el Far de Sant Sebastià i encarant les Illes Formigues. Aquí ja comences a acariciar que ets a prop, que has sumat molts quilòmetres, i que cal seguir tant sí com no. Una vegada envoltades les Illes Formigues ja veus l’arc de l’arribada de Calella. Aquí s’ajunten les ganes d’acabar que fa desaparèixer el cansament, el dolor muscular i et dona un extra de força. Una vegada arribat a la línia de meta et ve l’esclat i l’alegria d’haver pogut finalitzar.